Santiago Rusiñol a la Fira de Bellcaire

«S'EXTÉN als volts del mercat de Sant Antoni, arreconades les barraques ambulants al peu d'unes grans parets de ferro; continua per les amples i fangoses aceres del carrer d'Urgell, exposat el genero a la venda sobre el meteix terreno humid, i forma a la cantonada de les Rondes un cercol de barracons compactes i pintorescos a sota dels magres platanos, de branques seques i carregats de terroses boles, com parelles de pardals arrupits pel fret de la matinada.

   Els diumenges al matí, quan baixen els tranvies plens d'obrers que vénen a ciutat a fer ses compres i divertir-se; (...) els carrers del Carme i de l'Hospital són dos rius que vessen gent a la fira, és hermós espectacle aquell rusc d'abelles sota'l foc d'un sol brillant (...) Allí, entre lo vell, se troba sovint lo antic; i els que sentim l'amor per les deixes del passat; els qu'escoltem amb atenció la parla del record am la fe de la mania; els que furem entre aquells pobres pilots alguna cosa que'ns expliqui les sensacions d'altros temps, ¡quantes sentides histories havem pugut endevinar en aquells pilots de ruïnes!»

   

Avui us portem un fragment de La fira de Bellcaire, de Santiago Rusinyol (publicat l'any 1896 dins del volum Anant pel Món) on ens descriu una fira popular i plena d'alegries i troballes i també d'algunes tristeses i misèries.

La fira de Bellcaire va ser predecessora del Mercat Dominical de Sant Antoni i del mercat dels Encants.

Aprofitem per recordar-vos que avui al matí es farà la Ruta històrica pel Sant Antoni literari.

Podeu trobar l'obra completa de Santigo Rusiñol en aquesta pàgina de l'Institut d'Estudis Catalans: http://taller.iec.cat/ocsr/obres.asp

Us deixem amb el text complet de La fira de Bellcaire (una versió facsímil aquí). 

La fira de Bellcaire

S'EXTÉN als volts del mercat de Sant Antoni, arreconades les barraques ambulants al peu d'unes grans parets de ferro; continua per les amples i fangoses aceres del carrer d'Urgell, exposat el genero a la venda sobre el meteix terreno humid, i forma a la cantonada de les Rondes un cercol de barracons compactes i pintorescos a sota dels magres platanos, de branques seques i carregats de terroses boles, com parelles de pardals arrupits pel fret de la matinada.

Els diumenges al matí, quan baixen els tranvies plens d'obrers que vénen a ciutat a fer ses compres i divertir-se; quan llença el mercat, per les seves grans boques, les minyones de servei plens els cistells com corns de l'abundancia; quan els carrers del Carme i de l'Hospital són dos rius que vessen gent a la fira, és hermós espectacle aquell rusc d'abelles sota'l foc d'un sol brillant: l'anar i venir i deturar-se devant de les improvisades tendes de ruïnes; i forma el més estrany contrast veure el poble, de les festes, entre aquelles pobreses i desferres tirades per terra am la més casual incoherencia.

En res s'assembla aquesta fira a les fires de festa. En aquelles qui va a fer compres hi va per complir un desig: en aquesta és la miseria la que crida als desgraciats; allí van a guarnir-s'hi de nou: aquí a vestir-se am lo vell; allí hi van amb el desig d'adornar el cos: aquí, am l'urgencia d'amagar-lo a l'intemperie; en aquelles se vènen ilusions i en eixa desenganys. Els marxants no ponderen a crits els generos com en aquelles ahon han' de lluitar amb el capritxo: aquí saben per endevant qu'és la desgracia qu'hà de socorre la venda, i s'esperen ajeguts i ensomniats que l'infortuni els hi porti compradors.

No s'hà de preguntar lo que busquen i desitjen a l'acostar-se a la barraca. Descalços se presenten si necessiten sabates; tremolosos de fred si els falta abric; sense res al cap si els falta gorra; i allí, entre lo molt i dolent que la miseria apilota, no trien lo que més adorna, sinó lo que més abriga, i troben en aquell cementiri d'objecles, pobres prendes adobades i endreçadetes per no morir-se de fred i seguir tirant per la vida.

Allí va a parar lo que llença el món per fastic o cansanci, lo qu'empenya la fam en les cases de prestams, lo que vessa del luxo i desprecia l'opulencia; totes les pobres relíquies que deixa sobre la terra la presencia de la mort, tots els records qu'abandona el temps am la fred or de l'oblit, allí van a parar; allí jeuen sense calor a sobre de les aceres, mentre'l sol, am sa hermosa inconscíencia, ilumina aquelles fredes desferres, convertint aquell quadro de miseria en brillant escenari de colors, ahon la llum del cel, la vibració de l'espai i l'aire del matí conviden a l'home a viure, a oblidar-se de les penes i a gaudir els béns de la term.

Allí, entre lo vell, se troba sovint lo antic; i els que sentim l'amor per les deixes del passat; els qu'escoltem amb atenció la parla del record am la fe de la mania; els que furem entre aquells pobres pilots alguna cosa que'ns expliqui les sensacions d'altros temps, ¡quantes sentides histories havem pugut endevinar en aquells pilots de ruïnes!

Tot recorda allí alguna cosa que fou i ja no és res; cada fragment porta en sa pati na suada el contacte d'una carinyosa mà, el segell d'una ilusió o l'urpada del desengany; el frec de vida tremola en aquells restos miserables, tebis encare i palpitants; i en muda i trista quietut guarden secrets de que foren testimonis, i semblen avergonyits de veure's despullats i miserables devant del cel que'ls somriu i sota dels ulls d'aquell món de curiosos que'ls contempla am mirada cobdiciosa.

Sobre aquell camp de batalla, revolt i destroçat, la deessa Casualitat se complau en combinar epigrames dolorosos i contrastos d'amarguissima ironia. Allí havem vist, al costat d'un breçol, calent encare d'una vida qu'ha deixat el niuet per a volar en els camins de la terra, corones de mort ventureres, qu'esperen qui les compri per servir de record a una altra tomba; allí, al costat d'un blanc vestit de nuvia, rosegat pel temps i perdut aquell color qu'un die fou de rosa per la noia que vestí sa immaculada blancor, instruments de cirurgia inservibles de tant haver hagut de servir, que porten el record de dies tristos i el rovell del sofrimeat; allí, al costat d'un vestit de ballarina que conserva la suor de la joventut i el vici, eines del pagès oscades, brunyits els caires per la suor del treball; allí, al costat de joguines arrebatades a una pobra criatura per la despietada mort, dentadures postices que recorden la vellesa, i que, artificials fragments de coses mortes, han trobat una tomba artificial en aquell gran cementiri.

Allí van a parar les eminencies d'un die, els idols caiguts, les glories arnades, les corones de llorer, les medalles i les creus, arrastrades per la corrent de l'oblit. Els retratos d'artistes i politics, de savis i comediants, de filosops i poetes, jeuen per terra allí, en pilots de paper rogenc, venuts a, dos centÍ ms la lliu ra per imprimir-hi altros heroes i altros idols reemplaçats en l'altar de la moda. El talent dels escriptors allí's calcula solament pel pes dels llibres; els quadros, pel valor del marc; l'exercit, per l'or dels galolls; pels aucells dissecats, els savis naturalistes; pels ferros dels instruments els fisics matematics, i tot pel pes de la materia.

Tot jeu allí atropellat, tot dorm en el meteix fang: sentiments i passions, virtuts i vicis; sols el record viu i palpita i està vetllant en aquelles poblades soletats, i fa aturar el pensament per meditar lo passat i per escoltar les queixes d'aquelles pobres reliquies. Un pilot de botelles vuides ens expliquen en parla muda les borratxes sensacions i deliris voluptuosos que'l suc de ses entranyes féu eixecar del fons de l'esperit en alegres i llunyanes orgies; un senzill teler de brodar am la tasca interrompuda ens inicia en un secret: la transició, pot-ser, que va del treball abandonat i l'abandono del cos; com un dominó rosa passat convertit en cortinetes, la rehabilitació tal volta de la dóna ja caiguda; dos retratos de groguenc daguerreotip sota un marc ens diucn qu'un dic van unir-se dugues animes en el camí de la terra per seguir juntes la pelegrinació de la vida; el projecte d'una maquina cn petit descobreix l'afany de renom d'un pobre ser ignorat, perdut entre la gentada, com el bocet oliós d'un quadro el somni de gloria d'algun oblidat artista.

Centenars més d'objectes exciten la curiositat, motiven l'horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat, en les que les mitjes soles s'han anat sobreposant com en la terra les capes geologiques; gabies abandonades, d'on volaren els aucells, i qu'esperen per tancar a la presó dels seus ferros altros pobres presoners; trenes ventureres, mustigues i passades, com tretes de les parets d'una hermita ahon van anar com exvoto; el segell d'una societat de credit que'l descredit va portar a la bancarrota, tirant, a la vegada que'l segell, una multitut de parroquians a la fira; mil objectes més, units per la desgracia, que formarien immensos catalegs de dolors, una arpa sense cordes, uns gemelos sense vidres, capces de joies ensenyant per sa oberta boca el motllo de lo que van contenir, calendaris d'anys enderrerits, i altros objectes més que no recorda la memoria i qu'entren l'amargura an el cor del que s'atreveix a remoure el fons d'aquella escuma, d'aquella escuma negre que llença l'humanitat en els temporals de la vida.

Aquesta és la trista fira. Fira de dol a pesar de celebrar-se en dies de festa; fira de tarde ennuyolada a pesar del sol de la nostra terra que l'ilumina; de desterro i abandono a pesar del bullici que l'inunda en onades de colors. És l'herba del savi de Calderón qu'escup la miseria en les ciutats, i que, miserables deixes, serveixen encare d'abric a sers més pobres encare qu'acuden an aquell ultim refugi com qui va a la terra de promissió de sa pobresa, com qui s'aferra a l'ultima esperança, abans que la desesperació s'apoderi del seu cor i entri l'abatiment a l'anima caiguda.

Els objectes exposats a l'intemperie esperen sa planeta, pendent d'aquella ultima visita; d'aquella exhibició ambulant depèn el camí que tindran d'anar seguint; alli's regateja sa sort fins a l'ultim centim; peró la Fatalitat està escrita en sa patina; i siga la que vulgui la mà qu'ajudi a aixecar-los, no han de formar-se ilusions del pervindre amargant que'ls espera, ja qu'és segur qu'en el curs de llur duració sols veuran nous dolors i noves miseries, aixugaran més llagrimes i sentiran noves queixes, passaran altra volta per les cases de prestams, abrigaran cossos malalts i assistiran a derreres engunies, per a tornar, a l'ultim, xopats de desinfectants i plens de noves rerides, a mostrar el seu dolor sota el sol espledent en les humides aceres de la fira de Bellcaire.