En el capítol Petit esbós del meu barri, Pere Calders feia una descripció del seu barri, el barri de Sant Antoni i, en particular, una bonica i fantàstica descripció del nostre estimat Mercat Dominical de Sant Antoni:
Petit esbós del meu barri
Una mirada al plànol de Barcelona ens ensenya que el barri de Sant Antoni és una zona fronterera en forma de tascó. Mirant de mar a muntanya, limita a la dreta amb la Ciutat Antiga, a l'esquerra amb la França i el Poble Sec i la punta del tascó sembla que es vulgui clavar als Horts de Sant Bertran, en busca del port. La part alta queda netament tallada per la Gran Via de les Corts Catalanes. Vist així, de conjunt sobre el mapa, el barri queda com una illa molt ben traçada. Segons com, més que un tascó, sembla una fletxa que apunti cap a Hostafrancs.
Però, la sensació d'illa persisteix, almenys considerant-ho des de la cartografia. I hi ha uns altres factors més entranyables, que lliguen més la petita humanitat que habita aquest espai. Per a molts veïns es tracta, simplement, del barri del Mercat, perquè la institució dóna caràcter a una colla de carrers, de comerços i, fins i tot, a una colla de famílies que han mantingut de pares a fills una gran fidelitat a aquesta mica de geografia. El mercat irradia una vida pròpia i és el centre i el motiu d'activitats subsidiàries. A part dels Encants, que a dies fixos converteix el barri en una mena de fira àrab, hi ha una munió de botigues que són com parades complementàries del mercat, que vessa i ja no cap tot a dins. A cada xamfrà hi ha el clàssic adroguer de cantonada, i és possible de trobar-hi les tendes de plats-i-olles, les merceries, els cistellaires, els herbolaris, els basters, alguna planxadora i alguna brodadora, farmacèutics nostàlgics que expressen una menuda protesta romàntica contra el materialisme d'aquesta vida (i deixen una porta entreoberta perquè es vegin el taulell de marbre i els morters i les eines de fabricar píndoles que feien servir els antecessors del propietari). Hi ha, a tocar de casa, un òptic ancià que encara emprova vidres per a vista cansada a tempteig, i el bo del cas és que fa l'efecte que l'encerta gairebé sempre. Té muntanyes d'ulleres a l'aparador, en un embolic impressionant que només se sap ell. Però se'l sap de veres i posseeix un do especial per trobar de seguida, en cada cas, la muntanya adequada. L'aparador de la seva botiga és una de les coses més superrealistes que es poden veure a Barcelona.
Molts d'aquests comerços tendeixen a desaparèixer, i és una pena. Alguna d'aquelles bodegues que venien vins i licors a tant el petricó, amb rengles de bótes dotades de mànega o d'aixeta, han desaparegut per cedir el local a sucursals bancàries o de caixes d'estalvis, que van enfredorint el barri. És un procés irreversible que afecta cada vegada més els negocis petits, d'aquells que ja es veu que han deixat d'ésser negoci. El mal és que potser no ho podrem enllaçar amb els negocis grans -hi ha crisi forta- i correm el perill de quedar-nos alhora sense la tendeta i sense les ostentoses oficines amb caixa blindada i registradores electròniques. El barri se'n ressentirà, hi haurem perdut bous i esquelles.
Un dels punts consistents de la zona és la fira dominical del llibre, que ofereix la deliciosa paradoxa d'ésser albergada, també, pel mercat. El qual sembla una lloca que dóna per a tot, una marassa. Cada primer dia de la setmana, de festa i de repòs, cessa el brogit a l'interior de la plaça, tanquen les parades de fruites i verdures, les peixateries, les polleries, les cansaladeries, les carnisseries, tot el bigarrat món dedicat a les necessitats ciutadanes de parar la taula a hores fixes. Però és una calma enganyadora: a fora, en el perímetre habitualment ocupat per les parades de roba i miscel·lània en general, s'ha produït una transformació miraculosa. Han apartat les veles i han sorgit, en qüestió de poquíssimes hores, les parades de llibres, amb uns altres comerciants i un altre públic. Queda, flotant a l'aire, una olor de paper vell i de peix. En comptes de clients que palpen un enciam -posem per cas- per comprovar el seu estat de conservació, ha aparegut l'explorador en recerca d'exemplars impresos difícils de trobar. Si té sort i en troba algun, també el palpa atentament.
Entre el mercat, els encants, la fira de llibres i les botigues paral·leles, ocasionen unes mutacions sensacionals, d'aquelles que un determinat teatre modern persegueix sense aconseguir-ho pas sempre. És un fregolisme impressionant.
És natural que els veïns del barri estiguem molt interessats en tot aquest tràngol. Són coses que lliguen, ens hi fan sentir immergits i solidaris. Ens coneixem, ens estimem, ens critiquem sense mala intenció. Ara que es parla tant que les grans ciutats deshumanitzen, resulta que els habitants del barri de Sant Antoni tenim la sort d'haver quedat com a mostra d'un món en fase d'extinció. ¿Som una reserva indígena? ¿Hi ha altres barris a Barcelona que també poden tenir aquest consol de supervivència? Jo em penso que sí, i és per això que sento un gran amor (aquell que fins i tot desperta tendresa i comprensió pels defectes) per la meva, per la nostra ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada