Eloy Fernández Porta:
sobre el Mercat Dominical de Sant Antoni
Tercer fragment de la presentació de
L'art de fer-ne un gra massa, de l'Eloy Fernández Porta.
sobre el Mercat Dominical de Sant Antoni
Tercer fragment de la presentació de
L'art de fer-ne un gra massa, de l'Eloy Fernández Porta.
«Bé... després d'aquesta secció lírica i, abans de la performance, volia dir cinc coses molt breus sobre el Mercat, perquè això és una celebració del Mercat que és casa d'aquests dos homes.
Volia parlar del Mercat, en primer lloc, com a cantera del museu, d'això ja n'ha parlat en algun moment l'Enric. Hi ha una anècdota que em sembla molt indicadora d'aquest fenòmen... a finals del segle XIX, concretament el 26 d'agost de 1895. Què va passar aquell dia? Doncs va passar que Paul Gauguin en ruta al seu segon i definitiu viatge a Tahití, on s'hi va quedar amb les "xatis tahitianes" i tal... va fer escala en una ciutat neozelandesa que es diu Auckland. Llavors, Gauguin en la seva dèria per la Polinèsia Oriental el que volia fer era visitar el museu d'Auckland per contemplar una sèrie de peces de les que en tenia referència per catàleg, però no les havia pogut veure en directe. Llavors va agafar un mapa de la ciutat, va seguir el mapa, es va perdre com sol passar amb els artistes i va acabar en un altre lloc. En un lloc anomenat Craig's Museum:
 |
| Craig's Museum, Princes Street |
Llavors Gauguin es va dir a sí mateix: "Ah... bueno... això del Craig's Museum deu ser l'Auckland Museum."
Va entrar pensant-se que entraria en un museu i no. Entrava en un lloc semblant al Mercat de Sant Antoni només que una miqueta més museizat on hi tenien pseudo-fakes, pseudo-obres primitivistes taitianes per turistes. Però, com que el Mercat estava particularment ben organitzat, doncs... Gauguin s'ho va creure. Gauguin es va pensar que tot allò que estava veient eren les obres d'aquella civilització remota que ell admirava i adorava. Aquella va ser la seva primera experiència de l'art polinesi. Una experiència fake.
A continuació va sortir del mercat que ell es pensava que era museu i fent volts per Auckland va arribar al veritable lloc, al Auckland Museum. Es va dir a sí mateix: "aquí veuré algunes altres coses." I sí, si que les va veure. Se'n va anar directe cap a la col.lecció etnogràfica que és el que l'interessa al turista colonial... "A mi no em doneu art modern o contemporani d'allà... doneu-me una cosa etnogràfica, de cultura antropològica, etcètera."
I, què va passar? Va passar que sí, efectivament, va poder veure -diguem- obres d'art, però el que ell no sabia -ens ho expliquen els historiadors- és que a causa d'una reestructuració dels fons del museu de la que no l'havien informat, una secció àmplia de la col·lecció l'havien desplaçat provisionalment i compartia espai amb fons d'art europeu que estaven desordenats de manera que ell es trobava en una sala on igual havia còpies amb pseudo-marbre d'estatues gregues amb una canoa gegant. Tot allò a ell li sembla molt bé, li sembla molt autèntic i molt veritable, pren una sèrie de notes que conformen el que es coneix com el carnet d'Auckland. I el resultat d'aquesta visita, doncs, com podeu veure és d'una gran confusió, és potser la confusió originaria que dona lloc a aquesta gran vesant de l'art modern que és el primitivisme i la fascinació per l'altre.
De tal manera que ara tots dos espais es relacionen i es barrejen entre sí. D'alguna manera, quan l'Oriol va convidar als venedors del Mercat a vendre els productes a la Fundació Tàpies, quan va presentar la seva exposició Diumenge, m'arrivaben ecos d'aquell gran creuament de cables originari i primordial que va fer Paul Gauguin i del qual, d'alguna manera, tots en som hereus.
Una segona faceta del Mercat és ser escola de col.leccionistes. Sobre això, l'Enric ha fet una distinció molt fina... jo seré més generalista. Jo em vaig començar a convertir en col.leccionista o organitzar les coses en formes de col.lecció en un mercat de Valladolid on vaig viure quan tenia tretze anys conegut com a el Mercat de Cantarranillas, està al barri de Cantarranas. Jo allà hi anava quan era adoslescent cada diumenge. Era un mercat en el que la majoria dels venedors eren gitanos, però hi havien tres paradetes que les portaven tres heavies, heavies dels anys vuitanta i que venien còpies en cintes TDK -en cintes de cassette- de les novetats en l'àmbit del metal. Valien 150 peles... no se quants euros són perquè sóc fatal fent les conversions, però era molt barato.
Llavors, jo anava cada diumenge, cada diumenge... em comprava dos, em comprava tres, intercanviava amb gent d'arreu d'Espanya i en un termini d'un any i mig vaig construir una col.lecció -sense exagerar- d'uns vuitanta discos només de trash metal i hardcore sense comptar altres modalitats de metal que sumaven unes cent vint-i-cinc. Jo allò no ho hauria pogut fer de cap altre manera, no ho hauria pogut fer a Barcelona, no hi havia un equivalent d'això. Vaig començar a llegir crítica musical i prensa musical a arrel d'allò per organitzar tota aquella informació i per a mi va ser el Mercat de Cantarranillas el que em va desenvolupar la vena cartesiana, taxonòmica per l'organització i també la dèria de síndrome de Diògenes per la acumulació que compartim amb l'Oriol. Bé, ell la té en grau superlatiu... jo la tinc un grau moderat.
Oriol Vilanova: Ho guardes tot allò?
Sí, sí ho guardo "como oro en paño"... Abans d'alló, jo havia col.leccionat revistes de còmic, però eren coses que em compraven els meus pares. Era les primeres coses que em comprava jo mateix i que jo decidia l'ordre de la col.lecció, a partir dels tretze anys.
Hi ha un tercer aspecte del museu que jo en dic el locus amenus... És a dir, que és un lloc passional, afectiu... és un lloc que té alguna cosa a veure amb l'amor perquè al museu s'hi compren regals per altres persones, però, és clar, a diferència d'una botiga no pots saber del cert quina mena de regal compraràs perquè -a no ser que siguis un màster dels museus com vosaltres dos- quan hi vas ves a saber què et trobaràs... has d'anar mirant i aquest llibre de segona mà o aquest cartell li agradarà a tal persona... Per tant, és una lògica del regal que dins d'una mentalitat anti-capitalista funciona molt bé perquè no és el regal com a intercanvi material, si no com a valor d'ús i com a selecció efectiva.
El meu text literari preferit sobre aquest tema es troba a la llista de reproducció de Spotify que he fet sobre el llibre. una llista que es titula Rajologia, o L'art de fer-ne un gra massa.
He inclós un recitat del conte de James Joyce, Arabia que forma part -com bé sabeu- del seu volum Dublinesos.
A Arabia, a la primera part del llibre, que està protagonitzada per nens, el narrador que té sis o set anys s'enamora per primer cop d'una nena. La nena li parla d'un espai meravellós anomenat Arabia que és un mercat de segona mà, un fleamarket, en aquest cas a Dublin que és on passa la història.
La noia li diu "a mi aquest lloc m'encanta, és preciós, però el cap de setmana no hi podré anar perquè el meu germà té excercisis espirituals." El narrador que està embadalit diu... "tate"... jo que sí que hi aniré i li diu: "If I go I bring you something". Li diu: "Et portaré alguna cosa". És el primer acte d'amor que fa en la seva vida, o que intenta fer perquè, clar, com és petit no pot decidir per sí mateix.
Al final del conte es troba amb que els seus oncles amb els que havia quedat al final arriben tard i quan hi van ja estan... ja no pot comprar res perquè estan tancant l'Arabia i veu un besllum de les coses que li podria haver comprat a la seva estimada, però no pot comprar... Moment emotiu... sí... records del primer amor infantil... correspost, no correspost... Sí, vale ja.
La part afectiva del museu en l'obra de l'Oriol està en molts aspectes. D'alguna manera diria que és potser el fonament emocional de la seva obra. En particular, en una de les seves peces teatrals titulada Paraules prestades que la va representar, també a la Fundació Tàpies, el col.leccionista Han Nefkens.
Han Nefkens té una mena de col.lecció molt particular, no és precisament una col.lecció d'aquestes compro un Damien Hirst i després el revenc i especulo amb un pis del Raval... no. Són obres d'amics, coneguts i d'altres persones que en molts casos estan relacionats amb el tema de la SIDA, de fet és una col.leccio en la que aquest és el tema central. Ja sigui perquè els artistes la van patir o perquè són amics o perquè les obres dramatitzen aquest assumpte. Per tant, la col.lecció és una modalitat del record i del dol pels amics. Una forma de dol i de necrologia que la va começar a desenvolupar en un moment, als anys vuitanta, en el que el dol pels morts de SIDA era molt difícil de fer o, fins i tot impossible, perquè la malaltia tenia un gran estigma social. Per tant, en la seva obra, en la col.lecció que és la seva obra... això ho deia també el Jorge Herralde: "el catálogo es mi obra". Doncs, el Hans Nefkens resol un problema humà, un problema afectiu que és el problema que refereix Judith Butler en els seus escrits sobre el tema i és com plorar a aquells qui una part de la societat diu que no es mereixen ser plorats i que la seva mort ha de ser negligida o oblidada.
Dic un aspecte més i passem a la part performativa.
El Mercat és també un espai també per al reflux de l'economia. És la segona oportunitat per als productes que no van trobar comprador. Això es pot veure a moltes menes de mercats... per exemple, a Madrid els que són aficionats a anar al Rastro saben que hi ha una distinció entre el Rastro pròpiament dit i una segona i última fase ja "a últimas lo vendo todo" que és l'anomenat Rastrillo... que són... depen del dia... poden ser uns cinquanta... no menys... una mitja hora en la qual abans de desmuntar les paradetes les coses es posen més barates i fins i tot hi han productes que els deixen allà mateix, al terra perquè seria més car traslladar-los que deixar-los allà. Jo he comprat bastantes coses a tots dos llocs.
Com funciona aquest reflux de l'economia? Això ho explica molt bé el José Ángel Mañas en una novel·la que es diu La pella...
... que tracta sobre un amor trans-classista, sobre una noia del barri de Salamanca que s'enamora d'un delincuent i un dia que passen a casa dels pares d'ella doncs ell durant la nit arramba amb el que pot i s'endú la majoria de les obres d'art.
I al dia següent es troven que... Ostia! Totes les obres d'art ja no hi són... Llavors què fan? Ens hem quedat sense els objectes de decoració. Doncs, no... perquè com escriu Mañas al final del llibre:
"Al final Marta no lo denunció y entre Nico i Borja (que són els seus germans) lo que hicieron fue pasearse por la zona del Rastro e ir comprando uno por uno los objetos robados a medida que iban apareciendo domingo tras domingo, algunos en diversas corralas otros en los puestecillos callejeros menos recomendables."
Tu pots robar el que vulguis, però si no saps a qui vendre-ho i quant val no tens altre remei doncs que portar-ho en aquests espais on es crea un bucle de l'economia i tot és recuperable. Això té a veure amb el tema de l'especulació sobre el valor, quant valen les coses, quina és la seva valua que en el llibre està especialment present en el capítol quart on parlo d'uns dels grans temes dramatúrgica i expositiva de l'Oriol que és el tema dels genis, el tema dels inmortals com ara els tres genis del segle XX als quals ha dedicat la seva obra... ells no ho poden dir. I l'especulació que fan els historiadors, que fem tots de fet sobre la seva importància històrica. Durant quan de temps seran importants? Quan sortiran dels llibres d'història de l'art o d'Història amb H majúscula? I quan hi tornaran a entrar? Perquè la inmortalitat no és un valor permanent si no que existeix tal cosa com unes polítiques de la inmortalitat per les quals hi ha uns entra i surts d'aquest panteó dels que mai no [?].
"Si no m'agrada com el venedor teatralitza la situació, no compro." - deia l'Oriol en una entrevista, em sembla que era, amb la Bea Espejo a Babelia.
Bé, per tant, aquesta és una cinquena i última faceta del mercat de puces, del mercat de segona mà. És un espai performatiu, és una escena de dos actors on hi ha un comprador i un venedor.
En el tercer capítol del llibre exploro els antecedents d'aquest fenòmen amb tota una tradició teatral que té com a principi: ven o mor. Són històries èpiques de venedors, de viatjants de comerç o d'especuladors... i que l'Oriol ha actulitzat en una obra de teatre que es titula Waiting for the moment que és una de les obres que ell fa en relació amb el personatge Donald Trump, molt abans de que Donald Trump fos conegut a Espanya. És una obra de 2007, 2008 i en aquell moment a Espanya a Trump només el coneixien alguns economistes i alguns aficionats a televisó rosa nordamericana i és un dels aspectes en els que l'obra de l'Oriol ha estat precursora.»
