Jesús Moncada al Mercat

Jesús Moncada, el gran escriptor, de Mequinensa era un habitual del Mercat Dominical Sant Antoni:

"...  era extraordinàriament afable amb aquells que no pertorbaven la seua estricta rutina. Amb els veïns que saludava quan treia a passejar el gos pels volts de la plaça del Diamant, amb els llibreters de vell del Mercat Sant Antoni ..."

Anna Sàez, a Catorze. Cultura viva

Jesús Moncada vist per Matías.

"... Marc Biosca defineix molt bé Moncada en mencionar que era algú que anava "per lliure". Era un escriptor al marge de corrents i de grupuscles (confessava que llegia poques novetats de literatura catalana i que era aficionat a comprar a les llibreries de vell i al Mercat de Sant Antoni, majoritàriament traduccions de literatura universal ..."

Gustau Nerín, a ElNacional.cat

Aquí podeu gaudir amb un fragment de l'entrevista del Màrius Serra al programa Alexandria:

A la web d'Espais literaris trobareu tot d'informació interessant:

i un recull d'entrevistes:

Us deixem amb el "Conte del vell tramviaire", publicat dins de les Històries de la mà esquerra:

Conte del vell tramviaire

—Au —va dir amargament el vell Atanasi, fent fer mitja volta a la maneta.

Una estropada forta va sacsejar el tramvia. Van gemegar les juntes de la carcassa, van tremolar els vidres de les finestretes i l'antiga baluerna pintada de verd clar va sortir lentament de les cotxeres.

Tot just volia clarejar, la ciutat encara dormia. Des del seu lloc de conductor, el tramviaire Atanasi destriava siluetes de cases, d'arbres, de figures fugisseres, mig esborrades per la boira arraulida als carrers. Sovint, algun fanal des de la voravia donava una ullada a l'interior del vehicle i el tintava vagament de blau. El cobrador Adrià, amb la gorra de plat tapant-li el nas, el coll de l'abric alçat fins a les orelles vermelles, dormisquejava arrupit en un seient.

Al cap d'un quart, el tramvia va arribar a l'encreuament de vies del qual arrencava la línia de circumval·lació.

—Adrià —va cridar el conductor.

—Què vols? —va remugar l'altre, després d'una estona.

—Apa! Espavila't, que ja hi som!

—Un altre cop a la feina... Estic fastiguejat.

En tinc fins al clatell, de tramvies, d'inspectors, de la gent i del que va matricular-ho tot plegat.

Sort que avui ja és el darrer dia, ai no... Quaranta anys esperant-lo! Ja era hora, punyeta! —va badallar el cobrador mentre s'acostava al vell Atanasi—. Coi, quin fred! Tens tabac? Jo me l'he deixat a casa.

«Sempre te'l deixes a casa! El que passa és que no en compres!», li hauria contestat Atanasi qualsevol altre dia. Però aquell matí va allargar-li el paquet sense dir paraula.

—T'adones del que vull dir? Demà dormiré fins a l'hora que em donarà la reial gana! —va continuar Adrià, després d'encendre un cigarret i deixar anar una glopada de fum—. Com fan els rics, que, en aquestes hores, fan mitja volta dins el llit ben calentet, mentre nosaltres ens pelem de fred. Noi, quina vida m'espera! Amb això no vull dir que el sou de la jubilació doni per a gaire, no.

Mira-ho com vulguis, és una estafa. Al cap de quaranta anys de pencar! Però no hi ha altra solució. Per aquí o per la porta! Sort que la meva dona encara guanya alguna pesseta fent feines per les cases! Atanasi! Ei, Atanasi!

—Què passa?

—Coi, home! Fas una cara com un tello!

M'apostaria l'orella esquerra que, ara, ni m'escoltaves. Des del dia que ens van dir que avui ens jubilaven, vas fet una ferralla. No fas altre que remugar i fer mala cara. Potser no n'hi ha per a tant! Fixa't en mi. Què penses? Que deixar de treballar no em fa una cosa per dins, també? Que no em dol? Doncs, l'espifies, de mig a mig! També trobaré a faltar tot això. Ja ho crec! Tot aquest temps deixa rastre, vulguis o no... El que passa és que jo m'ho prenc d'una altra manera. Tu, en

canvi, en fas un gra massa. Ha arribat l'hora de la jubilació? Benvinguda! Si per mi hagués estat, me l'haurien donada abans de començar a treballar...

Les coses van així. Què vols fer-hi? Amargar-te la vida? No val la pena i, a més, ja te l'amarguen prou els altres. No cal que posis encara llenya al foc pel reu compte...

El tramvia va arribar a la primera parada. Abans d'anar a ocupar el seu lloc, Adrià va donar un cop a l'espatlla del seu company.

—El món no s'acaba aquí, Atanasi! Encara tenim molts anys per endavant... Fes-me el favor de no amoïnar-te!

Va pujar una colla d'obrers, balbs de fred, que van arraulir-se, en silenci, als Seients. Adrià va tocar la campaneta i el tramvia va arrencar de nou.

A fora, esbargia la boira i, per la banda de mar, creixien clarors rosades.

—Vell! Diuen que sóc vell! —rumiava Atanasi mentre conduïa—. Res, tenen aquesta idea embotida al clatell i no hi ha manera de treure'ls d'aquí. Ells són els vells! Més que l'anar a peu.

Tots plegats, un sac d'ossos! Es veu que no sabien com dir-m'ho i tot era buscar-me la volta: «Atanasi, no us resulta pesada la feina, a la vostra edat?

Voleu dir que no us convindria descansar una temporada?». I fot-li! No aturaven. Com si els donessin corda! I jo vinga rumiar, trencar-me la closca per esbrinar de què anava! Però se'm va fer un nus al cervell i no vaig treure'n l'aigua clara.

Fins que un dia em diuen que ja és hora de jubilar-me. Em vaig quedar sense sang. Si en aquells instants em sagnen no me'n treuen ni gota. «Ja teniu molts anys, Atanasi. Un dia o altre havíeu de prendre el retir...» Molts anys! Què més voldrien ells! Encara sóc tan bon tramviaire com el millor! Vell... Potser es pensen que he d'empassar-me aquesta mentida! Es deuen creure que jo vinc de l'horta! Els tinc ben clissats, aquests individus. Vell. Punyetes! El que passa és que faig nosa!

Trontollava el tramvia amb terrabastall de ferros. El sol lleganyós del matí hivernal començava a llepar l'empedrat dels carrers, sobre els quals la boira havia deixat una bava llefiscosa i bruta.

—Nosa, nosa! Així mateix! S'ho porten molt d'amagat, però jo sé les seves intencions. Volen ficar autobusos, i aquí hi ha la clau de la qüestió.

Es veu que no gosaven fer-ho mentre en treballes a l'empresa... Autobusos! Ferralla, invents del dimoni! On hi hagi un bon tramvia, com ara el meu, no hi tenen res a rascar tots els autobusos del món. A més, si anem a les males, nosaltres hi érem primer. Tanmateix, aquests galifardeus que hi ha ara a l'empresa i que es pensen que tot el món és d'ells, no paren de burxar: autobusos, autobusos!

Però es veu que van adonar-se que, amb mi havien tocat os. Segur que van cavil·lar i es van dir:

«Amb el geni que té Atanasi, qualsevol li diu que anem a treure els tramvies! Ens deixarà, tants com som, com un drap brut! Què podríem fer?». Em coneixen. Saben que no tinc pèls a la llengua i que li poso el braç dintre la màniga al mateix bisbe, si convé. Sóc un tros de pa, però hi ha coses que em fan pujar a les més altes! I quan estic així... ull viu!

«Ja està —van pensar—. El jubilem i després farem la nostra». I, au, pensat i fet: es treuen de la butxaca això de la jubilació i em llencen al carrer com una andròmina... No saben el que es fan...

Van de cap a la catàstrofe, a l'apocalipsi!

Va frenar davant un semàfor. La gent començava a omplir els carrers. Les boques del metro engolien riades d'homes i dones, de ganyota agra i trista, perbocades més tard, en qualsevol altre indret, després d'un viatge intestinal per les entranyes de la ciutat. Feliç, Adrià va començar a xiular un vals.

«A ell, com si res. Tant li fa —va pensar Atanasi, en sentir-lo—. Sempre ha estat un pocapena».

El semàfor va canviar de vermell a verd. En el moment de l'arrencada, al vell conductor se li va acudir que també jubilarien el seu tramvia.

—El vendran als drapaires —es va dir, angoixat.

Va imaginar el tramvia en un d'aquells grans cementiris d'automòbils, perdut entre un immune escampall de vehicles deixats per ferro vell, als quals esperava l'esquarterament, i aquesta idea el va entristir encara més. Des del dia que l'havien fet conductor havia portat aquell tramvia —el seu tramvia. Aleshores, el tramvia era nou, Atanasi jove. Ara, tots dos eren vells. L'espinada d'Atanasi es doblegava cada dia més, el tramvia ja tan sols era un gemegar d'engranatges fatigats i fustes repintades, tan corcades per dintre com les dents del tramviaire.

Tota la seva vida anava unida amb aquella plataforma davantera del vehicle, amb el fre, el mirall retrovisor, la maneta, els petits rètols de llautó que prohibien inútilment parlar amb el conductor, escopinar a terra, fumar, treure el cap per la finestra i baixar o pujar en marxa; amb el petit anunci que aconsellava l'ús d'unes pastilles per a la tos, que feia vint anys que havien deixat de ser fabricades... Àdhuc el festeig d'Atanasi i la Sílvia anava lligat amb el tramvia.

El nom de la dona va fer retrocedir el vell Atanasi quaranta anys enrere. Era diumenge, i ella, la Sílvia, tota mudada, esperava, igual que de costum, a la parada del mercat de Sant Antoni. En arribar el tramvia, la Sílvia pujava i seia prop d'Atanasi per veure'l concluir. Així donaven voltes tot el matí per la línia de circumval·lació, gairebé sols, perquè els dies de festa els passatgers eren escassos. Tanmateix, cada cop que el tramvia arribava al final del trajecte, la Sílvia baixava per una porta, tornava a pujar per l'altra i pagava el bitllet corresponent. Atanasi no hauria tolerat mai que algú estafés l'empresa. Quan rellevaven el conductor, anaven a dinar plegats i després a fer l'amor. L'idil·li va durar dos anys, al cap dels quals van casar-se. La Sílvia no va esperar-lo mai més a la parada del mercat. De dia en dia s'havia anat tornant feréstega i no feia altra cosa que rondinar tothora. 

—Atanasi! —va sentir com el cridava el cobrador—. Ja li tenim el peu al coll. D'aquí a una hora i mitja ens vindran a rellevar!

—Una hora i mitja! —es va esgarrifar? No pot ser! Deu faltar més... Si tot just acaben d'enganxar!

Va mirar el rellotge. Dos quarts de dotze.

—Potser, avui, per ser el darrer dia, ens deixaran fer alguna volta més... —es va dir, sense convicció—. Però vindran. Sí, vindran a prendre'm el lloc! Tantes vegades com han arribat a dir-me; «No sé què faríem si tu plegaves, Atanasi. Treballadors de la teva empenta Són els que fan pujar una empresa. No t'ho podrem pagar mai...».

Aquest és el pagament! Arraconar-me. Fer-me estelles l'ànima! Això em passa per haver estat un home com cal! Si hagués estat un malparit tot hauria anat d'una altra manera... Mare meva! Què faré demà al matí? Arribarà l'hora que cada dia, durant quaranta anys, m'he llevat per anar a la feina... Em tornaré boig... Se'm trastocarà el cervell, el mateix que al meu cosí Peris, que, d'ençà que van jubilar-lo de paleta, es passa el dia als llocs on Fan obres, mort de pena...

—Atanasi! Coi! Què fas, Atanasi?

El crit d'Adrià el féu adonar? Sé que havia passat de llarg una parada. Va frenar bruscament i els viatgers van ser projectats endavant.

—Ja podrien parar més compte! Va esquellejar amb veu agra una senyora, corejada per un furiós batibull de planys i paraules gruixudes.

—Animal!

—Mala bèstia!

—Aquest país és una porqueria! —va generalitzar algú de la concurrència, en to de transcendència.

—A França, això no passa! —es va escanyar un cosmopolita refredat, entre dos cops de tos.

—I ell més pinxo que un ministre...

—Igual que si sentís ploure!

—Quina barra!

L'aldarull es va extingir aviat. El tramvia va arrencar de nou i cada parada —Universitat, carrer de Muntaner, ronda de Sant Antoni— era una fita per covar l'amargor d'aquell camí pel qual el vell Atanasi avançava, irremeiablement, cap a la una del migdia.

Just quan somiava que era a punt de seduir una veïna —una pèl-de-panolla de pitram abundós i poderoses anques— el timbre del telèfon va esverar Palau, inspector de la línia de circumval·lació.

—Digui'm! —va remugar amb una veu agra, en despenjar l'aparell.

—El senyor inspector?

—Jo mateix.

—Sóc Adrià, senyor inspector. El cobrador del cotxe 64.

—Ha passat alguna cosa?

—Sí senyor. I grossa!

—Un accident?

—No senyor. Es tracta d'Atanasi...

—Acabeu!

—Ha fugit amb el tramvia...

—Què?

—Això, senyor inspector. Que Atanasi s'ha emportat el tramvia.

—Que s'ha tornat boig? I vós, cap de soca, en què dimonis pensàveu que no heu sabut impedir-ho?

—No he pogut fer res, senyor inspector. Res de res... La cosa ha estat així: ja arribàvem a la parada de la Ciutadella; allí ens havien de rellevar. De sobte, vet aquí que el tramvia s'atura i Atanasi diu que el tramvia s'ha avariat, que el millor és que tothom baixi i s'espavili com pugui, perquè la cosa és greu i n'hi ha per estona. La gent ha començat a maleir, però, a la fi, el tramvia ha quedat buit. A mi, Atanasi em diu: «Baixa i telefona a l'inspector perquè vinguin a apariar el cotxe». No faig més que baixar, ell tanca les portetes, engega i fot el camp. Jo, que me n'adono, començo a córrer al costat del cotxe. «Què fas, Atanasi? —li crido—. Guaita que et perds!» Però ell feia el sord, «Atanasi, no siguis ruc!» Res, senyor inspector, res. Després ha guanyat velocitat i ha enfilat com un llamp cap al Centre... Estava molt nerviós, pobre. Jo penso que, quan s'adoni del que ha fet, tornarà. És això de la jubilació...

—Deixeu-vos estar de punyetes, ara. Ja ho aclarirem després. On calculeu que pot ser en aquests moments?

—Aneu a Saber! Potser a Universitat...

—De tota manera no té escapatòria. Espereu-me a l'encreuament de la Ciutadella. Quan ell arribi, l'encarrilarem cap a cotxeres. Si abans no en fa una de grossa. La mare...!

Amb un xerric esgarrifós, el turisme va frenar bruscament a dos pams del tramvia que creuava el carrer, a tota marxa, sense fer cas del semàfor vermell. Una dona, esverada, va xisclar. El guàrdia urbà va tocar el xiulet.

—Malparit! Brètol! —udolava, blanc d'esglai, el conductor del turisme, traient el cap per la finestreta—. Així et fessis miques!

La imatge del guàrdia urbà furiós minvava ràpidament al mirallet retrovisor del tramvia. Tanmateix, el vell Atanasi no s'havia adonat de res.

Ajupit sobre la manera, crispat, només feia que fitar amb ulls d'ànsia la via i repetir:

—He de fugir! Volen agafar-me, però, no podran! Me n'aniré a un altre lloc, ben lluny d'aquí.

On no vulguin arraconar-me i pugui fer sempre de tramviaire. Aquí us quedeu! Atanasi ja no farà més nosa! Se'n va, ho enteneu? Se'n va! Us podeu confitar els vostres autobusos, els vostres semàfors, les vostres lleis! Tot! No sou més que una colla de desagraïts! Me'n vaig!

Tanmateix, les rodes del tramvia continuaven encarrilades a la via de sempre, la que el vell Atanasi havia recorregut dotzenes de vegades cada dia durant quaranta anys llargs; una via tancada, que es mossegava la cua, clavada a terra a cops de mall, de la qual no es podia eixir si no era per la desviació que feia cap a les cotxeres. A desgrat d'això, el tramviaire, obsessionat per la idea de fugir, continuava amb els ulls clavats als carrils buscant una sortida.

—Ha de ser-hi! Ha de ser-hi! —S'obstinava—. Per força!

La lluentor dels raïls, que reflectien el sol del migdia, li coïa a les parpelles. El tramvia rodava a tota marxa.

—Potser la trobaré més endavant —rumiava cada vegada que s'esvaïa el miratge d'una desviació.

Més endavant, però, la via era igual. Sense escapatòría.

—En fer la volta en aquesta cantonada! Segur!

Ha de ser-hi! —va cridar desesperadament. No hi era.

El tramvia va enfilar el carrer que conduïa al mercat de Sant Antoni. De sobte, en arribar-hi, el vell Atanasi va fer uns ulls com coves, alhora que una immensa sensació de pau li aquietava la sang. Va frenar molt suaument...

—Encara no ve? —va preguntar Palau, nerviós.

—No, senyor inspector; no se'n veu ni rastre

—Va respondre Adrià, el qual, des de l'encreuament, guaitava la via, preparat per canviar agulles i desviar el tramvia del vell Atanasi cap a cotxeres.

—Quina en deu haver fet?

—No ús capfiqueu, senyor inspector. Segur que, a hores d'ara, Atanasi ja s'ho ha repensat i deu estar avergonyit de la seva acció. És molt bona persona, però, com us deia abans, la jubilació ha estat per a ell com una maçolada. Ja veureu com d'aquí a no res el tenim aquí amb el cap cot.

El tramvia es va parar i, de primer moment, el vell Atanasi no encertava el botó per obrir les portes. A la fi, el va trobar. Enganxat a una bufada el vehicle i el va omplir de crits de venedors, de rodar de carretons, de remor de tràfec. Però el tramviaire no se n'adonava. Només tenia ulls per a la figura que, dempeus a la vorera, el mirava a través de l'obertura de la porteta. Així van estar un moment. Després la Sílvia —era ella— va pujar el tramvia. Anava tota mudada i, fins i tot, s'havia posat una mica de color a les galtes. No es van dir res. La dona va anar a la tauleta del cobrador. De cua d'ull, el vell Atanasi la va veure com deixava una moneda i ella mateixa, en no trobar el cobrador, prenia el canvi junt amb el bitllet.

—Se n'ha recordat! Després de tant temps —es va dir el tramviaire, que sentia com un nus a la gola.

De sobte, tot era diferent. Ja no se sentia sol ni frustrat. Al món hi havia alguna altra cosa fora del tramvia i la línia de circumval·lació. Ara ja no calia fugir. Al cap de quaranta anys, la Sílvia era una altra vegada al seu costat i amb allò li bastava. Farien junts la darrera volta, sense amargor ni estridències. Tot era igual que un diumenge d'abans, però ablanit pel temps, el mateix que un vi vell. Les mirades d'ambdós van trobar-se a l'espill retrovisor.

—Guaita quin goig que fa, avui... Més que mai! —es va dir el tramviaire, estarrufat—. Al carrer tothom es devia girar per mirar-la!

Va tancar les portetes; el silenci que es va fer dins el vehicle va accentuar la presència de la dona, que no deixava de mirar-lo amb ulls lluents, un pèl tristos. El tramviaire es va sentir bategar la sang amb força, cada vegada amb més força.

—I diuen que sóc vell... Punyetes!

Va fer mitja volta a la manera.

—Au!

Lentament, el vell tramvia va començar a rodar...